El dia 19 de novembre de 2011 es va constituir l’Associació de Restauradors de Patrimoni Arquitectònic ARPARQ.
El lloc escollit per formalitzar aquesta institució va ser el punt culminant de la Serra de Carrànima, un punt ressaltat per la presència del Santuari de la Marededéu de Carrànima (o de Carràmia), un lloc segurament ple d’energia des d’abans de la institució del Santuari cap a meitat dels segle XVII.
Com explica Joan Coromines, en la formació del topònim Carrànima actua el nom preromà de la roca, karri, que dóna també per un costat Carreu, i per l’altre, tot de topònims de zones muntanyoses que tenen l’element quer-: Queralbs, Querol, el Querforadat, etcètera. La segona part del topònim, sempre segons Coromines, vindria de les arrels basques andí (gran) i be (sota), que, amb els canvis producte de l’evolució lingüística secular, donaria l’actual Carrànima. Aquest topònim significaria, doncs, ”sota la gran roca”, cosa que resultaria coherent tant amb el propi indret com amb la posició dominant dels espadats de la propera Serra de Carreu. En una interpretació més lliure, podríem imaginar que el mot parla de l’ànima de les roques o dels carreus i, en aquest sentit, resultaria prou adient als propòsits dels fundadors.
L’indret va ser suggerit per una futura associada coneixedora del terreny que, amb l’essencialisme propi del Pallars, va deixar per a descobertes més complexes la impressionant morfologia de la Serra que, com si es tractés d’un enorme drac de pedra, s’ajau entre el Forat de Bóixols i el Foradot d’Abella on la bèstia s’abeura al riu. Com és ben sabut, els dracs xinesos i japonesos simbolitzen el poder espiritual suprem, el poder terrenal i celestial, el coneixement i la força, i per tant són benèvols.
Tenint doncs les energies i els esperits protectors a favor i tenint convençuts els primers voluntaris, ja podíem iniciar un projecte que exigiria que tothom aportés el millor de si mateix, un projecte marginal perquè es situava al marge d’institucions ja consolidades, amb l’objectiu de recercar i compartir coneixement perdut en matèria de restauració de patrimoni arquitectònic. El tracte era marginalitat a canvi de llibertat d’acció i també de compromís i de treball altruista. Un tracte exigent i poc habitual en els temps que corren. La invitació era a l’esforç, a compartir amb els demès, a exercir la llibertat personal, a abandonar la comoditat i l’autopromoció. Carrànima -o Carràmia- ens invitava a no vendre fum i sí, en canvi, a escalivar-nos els dits intentant fer foc. Un repte alt.
I parlant de fer foc… Era necessari començar amb bon ànim i , per fer-ho, res millor que convocar un àgape reconfortant i res més significatiu que l’àpat consistís en compartir una cassola de tros. Així va ser fet: foc de llenya damunt la roca, cassola de terrissa, productes del mas i de l’hort sàviament combinats donant preferència als vegetals, sense proscriure però ni la costella ni la llonganissa administrades en forma d’intervenció mínima . Amb aquest suport, l’Assemblea va formalitzar la constitució de l’Associació. Una visita al petit santuari, reconstruït després de la guerra civil, va servir per cloure els actes de la jornada. I iniciar el descens cap als llocs d’origen.
Carrànima 19 de novembre de 2011
Melitó Camprubí
