El dia 13 de novembre de 2021 es va celebrar a la Casa Gran del Miracle l’assemblea de l’associació. La primera assemblea després la interrupció d’activitats presencials que ha comportat el tram més dur de l’epidèmia COVID.
El tema central de la trobada era valorar l’activat dels deu anys de vida de l’Associació i determinar la seva continuïtat. Pel que fa a la trajectòria d’aquests deu anys, el sentiment general va ser de satisfacció pels objectius aconseguits atès el caràcter voluntari i desinteressat dels treballs efectuats pels socis. Una part important de l’èxit dels cursos organitzats sobre materials tradicionals, lectura de paraments i estructures històriques ha estat la fórmula de cursos- taller amb pràctiques incloses. Les pràctiques concretes sobre cada tema, han estat molt ben valorades pels assistents i ens ha permès exportar el model de Lleida a Barcelona. Quan a la continuïtat, es van reflectir les dificultats per mantenir vius els projectes a causa principalment de la manca de disponibilitat dels associats que comporta la crisi actual. Amb tot, una majoria va considerar que valia la pena mantenir l’associació en una continuïtat expectant a l’espera de temps millors. En la renovació de càrrecs va resultar elegida Presidenta, per aclamació, l’arquitecta Marta Torras. La resta de càrrecs són: Secretari, Gerard Fontanals; Tresorer, Jordi Morros; vocalia tecnologia, CarlesPubill; vocalia web, Clàudia Sanmartí; vocalia arquitectura tradicional i gestió, Antoni Martí; vocalia afers exteriors, Francisco Jurado; vocalia publicacions, Jaume Coscollar.
VISITA D’OBRES AL PATI DE LA CASA GRAN.
El segon acte del dia va ser la visita a l’obra de restauració del Pati interior de la Casa Gran del Miracle (2014-2021). A partir d’un projecte del Servei d’Arquitectura de la Diputació de Lleida, executat en dues fases, va ser projectada i dirigida pels arquitectes Melitó Camprubí i Carles Pubill, amb la col·laboració de l’arquitecta Marta Torras, membres de l’associació, amb la participació del restaurador Ramon Solé en la cura i preservació d’elements artístics i ornamentals. Una obra feliçment acabada gràcies, en bona part, a l’entusiasme de l’alcalde de Riner Sr. Joan Solà que va aconseguir reunir els recursos necessaris per retornar el pati les seves qualitats arquitectòniques, estructurals i artístiques. Es va desenvolupar en dues fases: La 1a fase va costar 81.675,00€, i la segona 254.100,68€. Total 335.775,68€…
Durant la visita el membre de l’associació l’arquitecte Francisco Jurado va fer comentaris i aportacions sobre el comportament estructural dels elements que conformen les galeries i la seva repercussió en els arcs. Va ser una classe magistral a peu d’obra sobre qüestions sempre presents en la restauració: la importància d’una avaluació prèvia dels elements que intenti explicar perquè, tot i les lesions i deformacions, els elements continuen dempeus i treballant; l’impacte dels elements de reforç transitori en el conjunt, tant al posar-los com al treure’ls; la reconsideració, a partir d’aquesta avaluació, dels estats de càrregues convencionals i la presa en consideració de les col·laboracions al conjunt estructural d’altres elements com, en aquest cas, el ampits de pedra massissa de la primera galeria.
Enllaç a l’article de l’ACE Estudi d’estabilitat de les façanes sud i oest interior de la casa Gran del Miracle – Fase 1: façana sud
Mitjançant dos articles consecutius, es volen presentar els estudis d’estabilitat estructural que s’han realitzat per consolidar el pati interior de la Casa Gran del Santuari del Miracle a Riner. La consolidació d’aquest pati s’ha desglossat en dues fases de projecte.
COL·LOQUI SOBRE LA RAMPA
El tercer moment la jornada, va ser el col·loqui sobre la nova rampa d’accés que s’ha construït a la part esquerra de la façana que dona a la plaça central del conjunt monumental. L’autoria del projecte de la rampa de l’arquitecte Carles Pubill amb la col·laboració de l’arquitecta Noèlia Albana
La incorporació d’aquesta rampa a la plaça del conjunt, ha provocat una certa polèmica que, un cop vist l’element “in situ”, era d’interès comentar.
L’intercanvi es va desenvolupar, amb la participació del Sr. Alcalde, en la sobretaula del dinar.
Va resultar interessant repassar els diversos elements en presència en tota actuació en el patrimoni i la comprovació que aquests elements no sempre estan alineats.
Per una banda, hi ha els nous requeriments funcionals que apareixen quan un edifici antic és retornat a l’ús públic. L’accessibilitat, la supressió de barreres arquitectòniques, és un d’aquests requeriments. El fet de permetre, al visitant amb dificultats, accedir mitjançant una rampa a la contemplació del pati des de la planta baixa, va semblar una acció congruent amb el convenient retorn social de tota actuació en el patrimoni.
Per una altra banda, un cop convenim que la rampa és necessària, hi ha les normatives d’accessibilitat i seguretat que condicionen el disseny dels diversos elements que la conformen: estructura, paviment i proteccions contra la caiguda accidental (baranes). Les baranes són difícils ja que el projectista ha de complir amb uns requeriments determinats fixats pel codi tècnic de la construcció: alçada dels passamans, que la canalla no s’hi pugui enfilar, distància entre els barrots, etc. No és fàcil que passin desapercebudes.
A partir del compliment de la normativa cal completar el disseny dels elements i, en aquest tram del procés, hi ha un marge per la discrecionalitat creativa de l’autor.
Un cop s’ha garantit la funcionalitat, la seguretat i s’ha decidit el disseny de element, quan aquest està situat en un element o conjunt monumental, ha de ser posat a la Consideració de la Comissió Tècnica del Patrimoni del Departament de Cultura que valora la seva idoneïtat en relació al monument. En el cas de la rampa del Miracle la proposta va ser aprovada per la Comissió de Patrimoni. Durant l’execució de l’obra es van introduir els retalls de les lletres i alguna altra petita modificació per alleugerir-ne l’aspecte .
En el decurs del col·loqui es va constatar que, en el procés de tramitació preceptiva, s’havien complert correctament tots els passos cautelars previs a l’execució de l’obra.
Amb aquesta constatació es va entrar a comentar l’aspecte del disseny. En aquesta part es va veure l’interès de la controvèrsia perquè posa damunt la taula dues línies d’aproximació al tema que , essent igualment acadèmiques i reconegudes, venen d’escoles diferents, de mirades diferents sobre l’ambició i l’abast de les actuacions en – o al voltant de – el patrimoni arquitectònic.
A aquestes mirades o escoles les anomenem per entendre’ns: la del contrast i la de l’afinitat.
En la primera, el contrast, l’actuació es converteix en intervenció i l’arquitectura d’allò nou que se’n deriva, planteja un diàleg amb la peça del patrimoni existent, des de l’autonomia de la peça nova. Cal entendre i acceptar cada una de les peces des de la seva diferència. El diàleg, si l’observador el pot percebre, es manifesta en forma d’un resultat de relació de contrast. En el mateix conjunt del Miracle tenim un exemple de relació per contrast en el color de la pintura granat que es va escollir per la comunitat, amb el desacord de la Comissió de Patrimoni de Lleida, per pintar les parets interiors de l’església. Un color que no és en les pintures representatives originals que hi ha a la zona de l’altar. En el col·loqui es va entendre que la proposta de la rampa es plantejava des d’aquesta escola del contrast.
En la segona, l’afinitat, l’actuació es converteix en adaptació i l’arquitectura d’allò nou que es produeix, intenta passar desapercebuda respecte de la peça del patrimoni existent. La nova peça va a la recerca de l’adaptació, de la poca presència i, en el cas òptim, de la invisibilitat. En el mateix conjunt del Miracle tenim un exemple de relació per afinitat en els balustres de les baranes del Pati de la Casa Gran que es perceben integrats al conjunt. En el col·loqui es va entendre que la proposta de la rampa no es plantejava des de l’escola de l’afinitat.
Situats els marcs conceptuals es va passar a l’aspecte de la recepció social de l’actuació. Aquí es va comentar l’aspecte de les imatges del patrimoni com a vincle i ancoratge de la memòria sentimental de les persones. Des d’aquest punt de vista, és habitual -i en certa forma natural- que les persones visquin amb dolor i reaccionin negativament davant canvis, pèrdues o alteracions notables, dels nostres paisatges-memòria. Segurament aquests factors influeixen en algunes de les reaccions desfavorables a la instal·lació de la rampa. La pregunta que cal plantejar-se és: quin ha de ser el pes d’aquests factors immaterials en la presa de decisions materials?. Dit d’una altra manera: com podem sospesar adequadament aquests factors tan poc tangibles?. No hem de perdre de vista que s’anima als ciutadans a participar, a donar la seva opinió. Per tant, quan els ciutadans opinen hi hauria d’haver una manera de donar l’espai o el pes adequat a aquesta opinió. Si deixem de banda l’aspecte administratiu, cal fer-ho en forma i temps, i anem a l’aspecte essencial del tema, sembla que les opinions haurien de ser, com a mínim, preses sempre en consideració per la seva condició d’indicador de l’acceptació social del projecte i l’obra.
El col·loqui va prosseguir amb l’explicació que abans del lliurament definitiu del projecte, l’arquitecte autor el va mostrar als principals agents existents en el Santuari, que són l’Ajuntament i la comunitat religiosa.
Acte seguit es va passar als comentaris sobre les alternatives que es plantegen davant de les expressions de descontentament aparegudes.
En primer lloc es va constatar que, en un tema complex com aquest, segurament hauria estat i és més eficaç un debat obert i presencial entre els detractors i l’Ajuntament. La via indirecta de les xarxes socials no facilita un intercanvi constructiu de parers. En tot cas però, el desacord està formulat.
Els comentaris que es van generar van anar en dues direccions principals:
Una, en la línia de conservar l’obra tal i com està atenent que forma part d’una opció de contrast, com la de l’interior de l’església, i s’ha fet, en aquest cas, havent superat totes les cauteles exigides pel Departament de Cultura. La peça, el moble, que conforma la rampa i les seves baranes, té una entitat pròpia i estableix un diàleg amb la façana de la Casa Gran des de la diferència. En aquesta línia que oculti una part de la façana és un aspecte secundari i és consubstancial a la idea de gran moble sobreposat en l’espai .
L’altra, va anar en la direcció de considerar que l’obstacle visual que representa la formalització dels paraments de planxa de les baranes no és un tema funcionalment inevitable i que admet adaptacions dirigides a minimitzar l’efecte d’ocultació criticat. La reforma de l’obra es veu factible però no fàcil tota vegada que els cabals públics ja s’han esmerçat en un projecte que compleix amb els requisits i cauteles legals. Reinvertir diners en l’obra hauria d’estar fonamentat o venir a tomb.
A darrera hora, abans de marxar, vam fer visita acompanyant el company Francisco Jurado que encara no havia tingut ocasió de veure el retaule de la Marededeu. Això va provocar encara una visita i uns comentaris sobre la rampa que, a aquella hora, vam poder veure il·luminada. I, ja se sap, quan hi ha més d’un arquitecte les idees flueixen. Una d’aquestes idees anava en el sentit de retallar les parts superiors dels plafons fins al nivell del terra de la porxada. L’altra, imaginava una futura dignificació del paviment de la plaça com una oportunitat per modificar lleugerament els perfils, millorar els pendents de desguàs i disminuir el desnivell entre la plaça i el porxo cosa que permetria, perquè ja no serien necessàries, la retirada de les baranes dels trams inferior de la rampa.
A la plaça del Miracle i projectant virtualment mig a les fosques, va acabar la trobada.
