Categoria: Activitats

Assemblea d’arpArq a Calaf, amb posterior visita al Convent de Sant Francesc de les Llagues i visita d’obres a Plaça de les Eres.

El dia de l’assemblea es va fer una visita al Convent de Calaf, del segle XVIII, que actualment està sense ús i en estat molt degradat. Va ser exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835 amb la desamortització de Mendizábal. Fins a mitjans del segle XX a la part del claustre hi havia habitatges.

L’Ajuntament de Calaf fa anys que està intentat tirar endavant la seva rehabilitació integral per dotar-lo d’un nou ús al servei del poble. S’està redactant un Pla Director, amb aixecament de plànols, estudi històric i arqueològic, diagnosi estructural i proposta d’usos.

També es va realitzar una visita d’obres a un habitatge del casc antic, acompanyats de l’arquitecta Clàudia Sanmartí (MATTERS) on s’està mantenint les tècniques constructives històriques: les estructures dels forjats de bigues de fusta i revoltó de guix in situ (que s’han reforçat amb capes de compressió en sec amb taulers de fusta contraxapada o amb capes de compressió de guix armades amb canya), els morters i les pintures de calç (s’han fet estucs planxats al foc, tadelackt, pintures) , les fusteries originals de fusta (s’han decapat i s’ha fet un millora de l’aïllament tèrmic i acústic senzillament canviant els vidres), les cobertes de teula àrab, …

Assemblea d’arpArq a Vilamur, amb posterior visita guiada i explicació de les actuacions que s’han dut a terme a l’Església de nostra senyora de Medina, acompanyats per Ianua arquitectures.

Les obres de restauració de l’església de Vilamur és van dur a terme en dues fases entre el 2007 i el 2011, ajuntant els esforços de diverses administracions: l’Ajuntament de Soriguera, la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, la Direcció General del Patrimoni Cultural, i l’Institut Català del Sòl dins el programa de l’ 1% cultural.

L’església de Santa Maria de Vilamur, tal com la trobem avui en dia, és un edifici que ha patit diferents reformes i que ha estat construïda al llarg del temps en quatre fases diferents. L’església original era d’una sola nau coberta amb una volta que actualment només se’n conserva l’arrencada, i que estava reforçada amb arcs torals. Al s. XV l’edifici pateix una gran remodelació: la volta que cobria l’església es substitueix per un enteixinat recolzat sobre tres arcs diafragma. Aquests arcs tenen disposats permòdols de fusta esculpits i que encara es conserven, per suportar un enteixinat de fusta. Al s. XVIII es produeix una nova gran remodelació de l’edifici que deixa ocultes les restes de l’anterior enteixinat. Es construeix una església dins de l’antiga, amb pilars, voltes i es tapia la porta de la façana sud per a la construcció del cor i s’obre una nova porta a la façana oest.

En el moment de començar la seva restauració, el 2007, l’església estava en força mal estat de conservació. Presentava nombroses esquerdes, desploms considerables a la façana sud i una deformació excessiva i trencaments de les voltes de l’època barroca que en feien perillar l’estabilitat.

La primera fase de projecte va consistir en operacions d’estintolament de les voltes, col·locació de tirants, monitorització estructural, obertura d’una rasa a la façana nord i l’inici d’una campanya d’estudis que permetés determinar amb exactitud les causes de les patologies i la història del propi edifici per poder determinar les intervencions necessàries.

La segona fase de projecte es va centrar sobretot en el desmuntatge de les estructures de voltes barroques en molt mal estat, per posar en  valor l’espai gòtic de l’edifici i millorar el seu comportament estructural. En col·laboració amb l’arquitecte Francisco Jurado es va comprovar i verificar el comportament dels arcs diafragma a partir d’una aproximació pel sistemes tradicionals i verificant amb el mètode de càlcul per elements finits, allò que la intuïció ja anunciava: amb una mínima intervenció es podien reparar restituïnt-los les condicions d’equilibri adequades.

En el model que es va analitzar per estudiar el comportament de l’arc, les tensions màximes estimades eren de l’ordre de 11kg/cm2, encara dins de la capacitat resistent d’aquest tipus de fàbrica, per això no havia caigut.

En el model analitzat per estudiar el comportament estructural de l’arc, un cop completada la mossegada que hi falta, les tensions altes que hi havia prop d’aquest punt, havien desaparegut i les tensions eren d’uns 6kg/cm2. Tot i l’augment de pes, l’arc es deformava un 23% menys que abans, el que demostra un augment de rigidesa.

Per aconseguir aquesta recuperació del seu comportament estructural només va caldre restituir la part del carcanyol que havia estat alterada amb mur de paredat de pedra, i ajustar les obertures que s’havien creat entre les dovelles de l’arc com a conseqüència de les deformacions, amb falques de fusta i rejuntat amb morter de calç.

En una futura intervenció es preveu recuperar l’espai gòtic d’aquesta església generat per aquests arcs diafragma i l’estructura d’enteixinat que sustentaven.

La proposta de projecte, a més de posar en valor les estructures i espai gòtic de l’edifici, atès els escassos exemples d’aquesta tipologia que hi ha a la zona, també pretenia explicar les diferents etapes constructives que ha patit: L’època barroca amb la zona del cor i l’absis,  l’època romànica i moderna amb el pas de ronda, fent-los  accessibles a l’espai del sota coberta.

Fitxa tècnica:

Redacció de projecte 1a Fase: Melitó Camprubí Puig_Núria Laplaza Faidella
Redacció de projecte 2a Fase: Núria Laplaza Faidella _ianua arquitectures S.C.P.
Direcció d’obra: Núria Laplaza Faidella _ianua arquitectures S.C.P.
Direcció d’execució: Francesc Belart Calvet
Constructor: SCCL CONCA DELLÀ

El dia 19 de novembre de 2011 es va constituir l’Associació de Restauradors de Patrimoni Arquitectònic  ARPARQ.

El lloc escollit per formalitzar aquesta institució va ser el punt culminant de la Serra de Carrànima, un punt ressaltat per la presència del Santuari de la Marededéu de Carrànima (o de Carràmia), un lloc segurament ple d’energia des d’abans de la institució del Santuari cap a meitat dels segle XVII.

Com explica Joan Coromines, en la formació del topònim Carrànima actua el nom preromà de la roca, karri, que dóna també per un costat Carreu, i per l’altre, tot de topònims de zones muntanyoses que tenen l’element quer-: Queralbs, Querol, el Querforadat, etcètera. La segona part del topònim, sempre segons Coromines, vindria de les arrels basques andí (gran) i be (sota), que, amb els canvis producte de l’evolució lingüística secular, donaria l’actual Carrànima. Aquest topònim significaria, doncs, ”sota la gran roca”, cosa que resultaria coherent tant amb el propi indret com amb la posició dominant dels espadats de la propera Serra de Carreu.  En una interpretació més lliure, podríem imaginar que el mot parla de l’ànima de les roques o dels carreus i, en aquest sentit, resultaria prou adient als propòsits dels fundadors.

L’indret va ser suggerit per una futura associada coneixedora del terreny que, amb l’essencialisme propi del Pallars, va deixar per a descobertes més complexes la impressionant morfologia de la Serra que, com si es tractés d’un enorme drac de pedra, s’ajau entre el Forat de Bóixols i el Foradot d’Abella on la bèstia s’abeura al riu. Com és ben sabut, els dracs xinesos i japonesos simbolitzen el poder espiritual suprem, el poder terrenal i celestial, el coneixement i la força, i per tant són benèvols.

Tenint doncs les energies i els esperits protectors a favor i tenint convençuts els primers voluntaris, ja podíem iniciar un projecte que exigiria que tothom aportés el millor de si mateix, un projecte marginal perquè es situava al marge d’institucions ja consolidades, amb l’objectiu de recercar i compartir coneixement perdut en matèria de restauració de patrimoni arquitectònic. El tracte era marginalitat a canvi de llibertat d’acció i també de compromís i de treball altruista. Un tracte exigent i poc habitual en els temps que corren. La invitació era a l’esforç, a compartir amb els demès, a exercir la llibertat personal, a abandonar la comoditat i l’autopromoció. Carrànima -o Carràmia- ens invitava a no vendre fum i sí, en canvi, a escalivar-nos els dits intentant fer foc. Un repte alt.

I parlant de fer foc… Era necessari començar amb bon ànim i , per fer-ho, res millor que convocar un àgape reconfortant i res més significatiu que l’àpat consistís en compartir una cassola de tros. Així va ser fet: foc de llenya damunt la roca, cassola de terrissa, productes del mas i de l’hort sàviament combinats donant preferència als vegetals, sense proscriure però ni la costella ni la llonganissa administrades en forma d’intervenció mínima . Amb aquest suport, l’Assemblea va formalitzar la constitució de l’Associació. Una visita al petit santuari, reconstruït després de la guerra civil, va servir per cloure els actes de la jornada. I iniciar el descens cap als llocs d’origen.

Carrànima 19 de novembre de 2011

Melitó Camprubí

El passat mes de juny de 2011 es va organitzar una primera reunió de professionals vinculats a la conservació, restauració i rehabilitació del patrimoni arquitectònic, principalment arquitectes, interessats en formar part d’una associació que ofereixi suport conjunt, amb la voluntat d’optimitzar esforços i recursos, a partir de compartir les iniciatives individuals i col·lectives que s’hi desenvolupin.

El lloc escollit fou el Monestir de Santa Maria de Vallbona. Les monges ens van cedir molt amablement, durant les hores compreses entre la Nona i les Vespres, la zona del cadirat de l’església on elles mateixes preguen a diari seguint la Regla de Sant Benet.

Aprofitant la visita al Monestir, l’arquitecte Carles Pubill va explicar les obres que s’estaven iniciant en aquells moments en l’Ala Nord del Claustre, així com les darreres intervencions executades l’any anterior.